19 gener 2006

Com sempre, he tornat per il.lustrar-vos amb la meva poesia.
No, es broma, però espero que us agradi:( Aquest cop he optat més per una poesia/redacció/cançó, explicant com si fos una història i els pensaments d'un home avariciós i egoista)

Mentre la rosada de la matinada emergia per la vorada,
i el so dels pardals m'inundava a caudals,
el rey astre va aparèixer per la cantonada
i els meus ulls va capturar d'una mirada.

Era venerable i roig i poderós
i convertia el tacte de l'aire en sedós,
aportava llum i claror a tot lloc on queia
i covertia fins hi tot l'indrét més tenebrós,
que la terra de Déu semblava que fos.

Ja se que pensareu que estava boig,
pero l'astre de Déu jo volia conquistar,
i per a mi mel volia quedar,
fins que només a mi em pogués escalfar.

Un plà vaig intentar divisar,
per l'astre poder agafar
i després intentàr-me'l emportar
a l'amagatall on l'intentaria guardar.

Que tot el món s'aguanti,
que el sol per mi serà,
ningú més el tocarà i ningú mai més el trobarà.
Ningú el podrà contemplar i ningú em podrà desafiar
perquè el control del sol jo tinc,
i no el penso tornar.







Com sempre, he tornat per il.lustrar-vos amb la meva poesia.
No, es broma, però espero que us agradi:( Aquest cop he optat més per una poesia/redacció/cançó, explicant com si fos una història i els pensaments d'un home avariciós i egoista)

Mentre la rosada de la matinada emergia per la vorada,
i el so dels pardals m'inundava a caudals,
el rey astre va aparèixer per la cantonada
i els meus ulls va capturar d'una mirada.

Era venerable i roig i poderós
i convertia el tacte de l'aire en sedós,
aportava llum i claror a tot lloc on queia
i covertia fins hi tot l'indrét més tenebrós,
que la terra de Déu semblava que fos.

Ja se que pensareu que estava boig,
pero l'astre de Déu jo volia conquistar,
i per a mi mel volia quedar,
fins que només a mi em pogués escalfar.

Un plà vaig intentar divisar,
per l'astre poder agafar
i després intentàr-me'l emportar
a l'amagatall on l'intentaria guardar.

Que tot el món s'aguanti,
que el sol per mi serà,
ningú més el tocarà i ningú mai més el trobarà.
Ningú el podrà contemplar i ningú em podrà desafiar
perquè el control del sol jo tinc,
i no el penso tornar.







Com sempre, he tornat per il.lustrar-vos amb la meva poesia.
No, es broma, però espero que us agradi:( Aquest cop he optat més per una poesia/redacció/cançó, explicant com si fos una història i els pensaments d'un home avariciós i egoista)

Mentre la rosada de la matinada emergia per la vorada,
i el so dels pardals m'inundava a caudals,
el rey astre va aparèixer per la cantonada
i els meus ulls va capturar d'una mirada.

Era venerable i roig i poderós
i convertia el tacte de l'aire en sedós,
aportava llum i claror a tot lloc on queia
i covertia fins hi tot l'indrét més tenebrós,
que la terra de Déu semblava que fos.

Ja se que pensareu que estava boig,
pero l'astre de Déu jo volia conquistar,
i per a mi mel volia quedar,
fins que només a mi em pogués escalfar.

Un plà vaig intentar divisar,
per l'astre poder agafar
i després intentàr-me'l emportar
a l'amagatall on l'intentaria guardar.

Que tot el món s'aguanti,
que el sol per mi serà,
ningú més el tocarà i ningú mai més el trobarà.
Ningú el podrà contemplar i ningú em podrà desafiar
perquè el control del sol jo tinc,
i no el penso tornar.







06 desembre 2005

No he sapigut avui el que s'havia de fer exactament per al blog, i no volia comentar el text perque em sembla que ha quedat bastant clar, per això, he fet un poema sobre el matrimoni forçat i les seves bones consequències. Però és evident que el matrimoni forçat és una csa horrible i no s'hauria de fer, jo li trobo el costat bo.

Era un meravellós dia d'istiu
i passejava per la bora de riu,
quan a l'horitzó vaig divisar,
la noia amb la qual em volia casar.

Els nostres ulls van xocar,
i les nostres mirades van encaixar
i desde aquell moment endevant ,
amb ella volia estar.

Mentre entrava a la meva cambra amb el cor batent,
no podia pensar res més en aquell moment,
i només pensant que a aquella noia mai més la veuria,
la meva ànima jo la cremaria.

Quan dos dies van passar,
el meu sirvent em va avisar,
que la noia amb la que el meu pare em volia casar,
havia arribat i me la volia ensenyar.

El corredor pel que baixava,
cada cop més em desanimava,
perque només amb la noia del riu em volia casar,
i ara sabia que mai podia passar.

Al rebedor vaig sortir,
i de sobte el meu cor es va desomplir,
la meva dona estava preparada,
i amb una bufanda anava tota tapada.

El mocador es va treure,
i la seva cara em va deixar veure,
era la noia preciosa amb la cual somiava
la que havia vist l'altre dia i tant estimava.

Tenia els ulls blaus com el riu on me la vaig trobar,
i el cabell daurat com l'or de l'anell que ens haurà de casar.
I la llum que la seva bellesa desprenia,
em va asegurar que estaria feliç tot el dia.


Aquesta poesia va dedicada a tu, ets tan hermosa que la teva bellesa m'ilumina en el camí de la foscor que és la meva vida sense tu.



29 novembre 2005

He pensat que fer una poesia sobre la patria, imitant el que vem fer a classe seria la cosa més assignada.

La meva patria estimada és Catalunya,
però cada vegada més se m'allunya
i no la podré tornar a tocar,
fins que el meu passaport el posin a renovar.


A Anglaterra m'he quedat
perquè el meu passaport s'ha extraviat,
i no podré emprendre el meu viatge
fins que em puguin donar un altre passatge.

Montserrat és el que més enyoro,
i fins i tot a aveguades hi ploro,
pensant en aquelles muntanyes rocalloses
i aquelles formes tan hermoses.

Aveguades hi pujava caminant,
fins i tot amb la meva amant ---:)
ella s'acababa cansant
però jo feia que es seguís esforçant.

Quan al monestir vàrem arribar,
i pel portal platejat vàrem trespassar,
tot es va clarificar,
Catalunya és el millor lloc on es pot estar.




Aquesta poesia va dedicada a una noia rosseta que coneixo i m'estimo molt.




He pensat que fer una poesia sobre la patria, imitant el que vem fer a classe seria la cosa més assignada.

La meva patria estimada és Catalunya,
però cada vegada més se m'allunya
i no la podré tornar a tocar,
fins que el meu passaport el posin a renovar.


A Anglaterra m'he quedat
perquè el meu passaport s'ha extraviat,
i no podré emprendre el meu viatge
fins que em puguin donar un altre passatge.

Montserrat és el que més enyoro,
i fins i tot a aveguades hi ploro,
pensant en aquelles muntanyes rocalloses
i aquelles formes tan hermoses.

Aveguades hi pujava caminant,
fins i tot amb la meva amant ---:)
ella s'acababa cansant
però jo feia que es seguís esforçant.

Quan al monestir vàrem arribar,
i pel portal platejat vàrem trespassar,
tot es va clarificar,
Catalunya és el millor lloc on es pot estar.




Aquesta poesia va dedicada a una noia rosseta que coneixo i m'estimo molt.




15 novembre 2005

Aquest poema ha sigut totalment creat per mi mateix, perque ho sapigueu, que no mo he baixat de cap lloc.

Era una dona que cabells d'or tenia,
quan els mirava el meu cap embojia,
i els meus ulls presoners els mantenia.

Just quan el meu amor es propagava,
la seva vellesa se n'anava
i el seu cabell daurat es platejava.

Quan els seus cabells en gris es van convertir
el meu cor es preparava per morir
però la meva ànima em feia resistir
al amor que la bella dona i jo vàrem compartir.

Quan el meu amor de la vida va envellir fins a l'últim moment,
la meva vida va ésser un lament,
i desde aquell dia jo segueixo atendent
a la crida de la mort que ens reunirà en el seu moment.


Ja se que aquest poema no te gaire a veure amb la classe de literatura que vam fer però jo crec que , en comptes de fer un text escatològic, ha sigut millor esforçar-me en fer un text bonic que valgui la pena, i que la gent el pugui disfrutar, si és que el llegeixen, així que crec que això és aceptable.

P.D: Són dos quartets i dos tercets, és un sonet. Pero em sembla que havia de ser al revés.

Aquest poema va dedicat a una noia que coneixo i ...






08 novembre 2005

ESPARSA
Des que perdí a vós, déu de ma vida,
perquè vejau porte corona casta,
està el meu cos que extrema set lo gasta,
car jo sol bec aigua descolorida.
Ni em pose mai en rama verd florida,
mas vaig pel bosc passant vida ermitana,
e prest responc, si alguna em demana,
que sola vós de mi sereu servida.

Com ja sabeu, aquí vaig a fer una de les meves traduccions-comprensions-reflexions tan famoses. Trobo que és un text més aviat autoreflexiu però també expressa sentiments.
Des de que et vaig perdre a a tú, deu de la meva vida( es refereix al seu amor) perque vegis que jo porto corona casta, m'estic morint de set per tu i el meu cos s'està quedant deshidratat perquè jo només bec aigua descolorida.
Diu que mai es posa sobre rames verdes i florides però ronda pel bosc fent vida ermita, sense estar en un lloc fixe. Seguidament arriba una part que es pot interpetar de vàries maneres, jo ho he vist que com s'ha mort el seu amor està molt trist, i quan una persona li pregunta alguna cosa, ell li respon el seguent: que només vos( la dona que estima i s'ha mort, ja que el poema es dirigeix a ella) et serviré a tú.
Aquesta poesía no l'havia entés del tot al principi, però a mida que anava traduint he anat entenent. Alumillor algú ho ha vist desde un altre punt de vista, però jo he trobat, que va de un home, un home trist que se li ha mort la dona o la persona a la qual estimava. Diu que sofreix per ella i que s'autosacrifica(està el meu cos que extrema set lo gasta).A partir de aquest moment es comença a lamentar i a explicar lo malament que ho passa. Ronda pel món sense sentit,(fent vida hermita) mai es para per veure les coses boniques de la vida i comtemplar-les(mai em poso en rames verdes i florides), en general que no disfruta de la vida, i que està molt amargat, i quan algú li demana alguna cosa, ell li respon que només servirá a la dona que ama ; ja que és tan fidel que encara no se li ha oblidat el seu amor.

01 novembre 2005




Reflexió sobre capítol 20 de Tirant Lo Blanc

Lamentació d´amor que fa Tirant.

L´extrema pena que la mia ànima sent és com ame e no sé si seré amat. Entre tots los altres mals que sent, aquest és lo qui més m´atribula, e lo meu cor és tornat més fred que gel, com esperança no tinc d´aconseguir lo que desitge, per ço com la fortuna tostemps és contrària als qui bé amen. ¿E no sabeu vós que en quants fets d´armes me só trobat, jamés negú no m´ha pogut sobrar ni vèncer, e una sola vista d´una donzella m´ha vençut e mès per terra, que no he tengut contra ella resistència neguna? E si ella m´ha fet lo mal, ¿de qual metge puc esperar medecina? ¿Qui em pot dar vida o mort, o vera salut si no ella? ¿Ab quin ànimo ni ab qual llengua parlar poré, que la puga induir e moure a pietat. E si amor, qui té egual balançaa, qui eguala les voluntants, no inclina lo seu cor alt e generós, jo só perdut, car a mi par que totes les vies qui em poden dar remei de salut me són tancadades.

Aquest fragment ve més o menys després de que tirant s'enamora i es dona conta de que està malalt. Jo he intentat fer un traducció comprensiva de aquest text i comença així:
Diu tirant que la pena més forta que sent sa ànima és que ell estima a Carmesina però no sap si Carmesina sent el mateix per a ell i això li preocupa molt. Diu que entre tots els mals que sent, l'amor, que es considera un mal en aquell temps(una malaltia), és el que li molesta i li fas més mal. Diu que el seu cor és fred com el gel perque pensa que no te cap esperança per conseguir l'amor que desitja. -Seguidament ve una frase que no he pogut descifrar del tot però em sembla que diu-: Que la fortuna de tots els temps és contrària als que amen. I després escriu una frase en format de pregunta: I no saps tú quantes armes m'he trobat i he fet servir en la meva vida, mai ningú m'ha pogut véncer però una sola mirada d'una donzella m'ha vençut i m'ha deixat pel terre i no he pogut oposar cap forma de resistència? Després planteja una sèrie de preguntes: I si ella ha sigut la que m'ha fet mal,de quin metge puc esperar medicina?(quin metge el pot curar?) Qui li pot donar vida o mort o salut sino ella?
Amb quin ànim i amb quina llengua li hauré de parlar per que es posi piedosa amb mi? -Aquí hi ha una frase que es pot interpretar de varies maneres, jo me inclinat per la que trobava més raonable-. I si el seu amor (Carmesina) que està abalançat i que abalança la seva voluntat , no s'inclina cap a mi( inclinar= estimar), estic perdut ja que totes les vies que em podíen donar remei i salut se m'han tancat.

En conclusió, amb la lectura d'aquest text, es pot deduir que Tirant ara no només li agraden les "pomes" de la Carmesina sino que s'està enamorant i te sentiments d'amor molt profunds envers a ella.



27 octubre 2005

25 octubre 2005

La gran dolor, que llengua no pot dir,
del qui es veu mort e no sap on irà:
no sap son Déu si per a si el volrà
o si en l’infern lo volrà sebollir,
semblant dolor lo meu esperit sent
no sabent què de vós Déus ha ordenat.
Car vostre bé o mal a mi és dat,
del que haureu jo en seré sofirent.


He tingut uns quants problemes de comprensió d'aquest poema, especialment centrats en les últimes linies. No he pogut deschifrar del tot el signififact de la última part ja que hi han paraules que no entenc però això és el que he pogut interpretar.
El gran problema del que no es pot parlar és la mort, la pregunta que es planteja March és que no se sap on aniràs, al cel o a l'infern, i que això ho decidirà Déu. A la segona part, sembla que estigui parlant o referint-se a una altra persona: diu que el seu esperit sent el mateix problema(dolor) no sabent el que Déu ha ordenat a "aquesta persona a qui es refereix", que li doni el bé o el mal però ell no ho sap i després diu que sigui la que sigui la decisió de deu acabará sent el que sofreixi aquesta decisió.
Aquesta és la conclusió a la que he arribat, em sembla que he tingut molta imaginació i per això no se si està del tot be.

18 octubre 2005

Creació per el crèdit de literatura

En un país llunyà, en alguna part de Europa vivia un home orgullós que defensava al seu poble i a tots els pobles del voltant, ell era molt revolucionista i patriotista. Escrivia i cantava cançons que malparlaven del rei i dels seus súbdits, pensava que difonent aquestes cançons pels pobles del voltant podria cambiar la opinió de la gent i fer-los revoltar-se contra el rei,però l'únic que va aconseguir va ser que la gent l'odiés encara més i que es posesin en contra seva. Es deia Dante i era fill del ferrer del poble i la gent li tenia respecte,altenir aquest respecte es va confiar i va revoltar-se ell sol contra el rei, pensanva que arribaria al castell, que desafiaria al rei i que el derrotaria.
Dante no era gens tonto i va adonar-se'n que sense altres seguidors no podría passar les defençes del castell, així que va voler formar un exèrcit. Durant la semana seguent es va dedicar a anar cantant les seves cançons revolucionaries pel carrer, com un trobador normal, però com era molt llest hi va encriptar un missatge secret que els guardies de la ciutat no podrien detectar a simple oida. El misatge deia que qui volgués guerra contra el rei que l'esperés el próxim dia armat davant del castell.
El pròxim dia en Dante va arribar al castell però no hi havia ningú, va quedar sol, sense seguidors, sense amics i sense respecte... Va atacar el castell igualment, pensant que era el millor i que mataria al rei i així recobraria el respecte de la gent. Va decicidr entrar escalant la muralla mentre nava cantant les seves cançons trobadoresques per no aburrir-se. Quan va arribar a dalt de tot, després de saltar el mur va ser atacat per un sol guerrer desarmat que patrullava la torre, el guerrer va asalarlo i va matar a en Dante d'un sol cop. Dante va morir sense honor, derrotat per un soldat desarmat sense haver pogut oposar resitència.
Ningú recorda an en Dante perque no tenia honor i ningú coneix ni tan sols el seu nom...
Aquell dia abans de morir, Dante va aprendre una gran veritat, no es pot lluitar contra el sistema i s'ha d'aceptar el poder.
CREACIÓ AMISTOSA PER ALS AMCS

En un país llunyà, en alguna part de Europa vivia un home orgullós que defensava al seu poble i a tots els pobles del voltant, ell era molt revolucionista i patriotista. Escrivia i cantava cançons que malparlaven del rei i dels seus súbdits, pensava que difonent aquestes cançons pels pobles del voltant podria cambiar la opinió de la gent i fer-los revoltar-se contra el rei,però l'únic que va aconseguir va ser que la gent l'odiés encara més i que es posesin en contra seva. Es deia Dante i era fill del ferrer del poble i la gent li tenia respecte,altenir aquest respecte es va confiar i va revoltar-se ell sol contra el rei, pensanva que arribaria al castell, que desafiaria al rei i que el derrotaria.
Dante no era gens tonto i va adonar-se'n que sense altres seguidors no podría passar les defençes del castell, així que va voler formar un exèrcit. Durant la semana seguent es va dedicar a anar cantant les seves cançons revolucionaries pel carrer, com un trobador normal, però com era molt llest hi va encriptar un missatge secret que els guardies de la ciutat no podrien detectar a simple oida. El misatge deia que qui volgués guerra contra el rei que l'esperés el próxim dia armat davant del castell.
El pròxim dia en Dante va arribar al castell però no hi havia ningú, va quedar sol, sense seguidors, sense amics i sense respecte... Va atacar el castell igualment, pensant que era el millor i que mataria al rei i així recobraria el respecte de la gent. Va decicidr entrar escalant la muralla mentre nava cantant les seves cançons trobadoresques per no aburrir-se. Quan va arribar a dalt de tot, després de saltar el mur va ser atacat per un sol guerrer desarmat que patrullava la torre, el guerrer va aplicar la seva técnica ¨super-jujitsu-men-zénit-hombre-don-bitch¨ i va matar a en Dante d'un sol cop. Dante va morir sense honor, derrotat per un soldat desarmat sense haver pogut oposar resitència.
Ningú recorda an en Dante perque no tenia honor i ningú coneix ni tan sols el seu nom...
Aquell dia abans de morir, Dante va aprendre una gran veritat, no es pot lluitar contra el sistema i s'ha d'aceptar el poder. També va aprendre una altra cosa, no es por lluitar sense saber la técnica¨ving-d'egipte-i-us-plantejo-un-dilema-1/29 baithigona.





G.Unit!

13 octubre 2005


Els trobadors eren normalment personatges de la noblesa, mitg guerres mitg cortesans, que feien cançons amoroses, de propaganda política, de debats i altres gèneres per expressar las seva visió del món. La seva literatura servirà més endevant per desenvolupar la poesia a Catalunya.

La poesia trobadoresca era sobretot de temàtica amorosa, però també parlava de apectes polítics, morals i literaris. La seva literatura es pot dividir en tres parts:
1.Per versificació:
Es tenen en compte els aspectes mètrics i no la temàtica.
2.Per contingut:
Que és l'apartat més extens
3.Per debats entre trobadors:
On els trobadors s'enfronten a través d'un diàleg de temàtica variada


Es coneixen avui en dia uns 350 trobadors, la majoria de ells eren occitans i només una vintena catalans, alguns d'ells van contribuïr de forma molt notable.
En total es conserven unes 200 composicions de trobadors catalans, 120 d'ells de Cerverí de Girona i 31de Guillem de Berguedà. Cal tenir en compte que escrivien en occità igualment però en alguns dels seus textos es poden distingir algunes paraules en català, ja que era similar a l'occità.

04 octubre 2005

Malalta era amor. Metjava-la l'amic ab paciència, perseverança, obediència, esperança; guaria l'amor. Emmalaltia l'amic; sanava-lo l'amat donant-li remembrament de ses virtuts e de sos honraments.

En aquesta metàfora de Ramon Llull parla de que l'amor es posa malalt, el amic el cura amb paciència, perseverança, obediència i esperança. El amic es posa malalt, i el cura l'amat, recordant-li de les seves virtut i dels seus honors.

Després de reflexionar-hi crec que el que vol dir d'alguna manera Llull en aquesta metàfora és que si fas coses pels altres, i els ajudes en temps de desesperació, un dia aquesta bondat que vas oferir se t'ofereix a tu quan més ho necessites.
L'amic es posa malalt i l'amat el recorda de lo bo que va ser amb l'amor.
Tambés es pot veure desde un altre punt de vista, l'amor que cura l'amat, és l'amor que comparteixen l'amic i l'amat. Un amor que en un punt l'amor enfebleix i l'amat intenta fer tot el que pot per arreglar-ho. Després quan l'amat es posa malalt, l'amic està allà i l'ajuda a curar-se, ja que ell ha curat la seva relació d'amor.

21 setembre 2005


Hola, soc l'Alex Rodríguez, la majoria de vosaltres ya em coneixeu, pels que no, us explicaré una mica com soc.
Tinc 15 anys, el meu aniversari és el 2 d'abril. Soc alt, tinc el cabell curt i els ulls marrons. Normalment em porto molt bé amb la gent que es porta bé amb mi. Molts amics no tinc, apart dels meus millors, L'Aleix i el Sergi, amb els altres també em porto molt be però tinc una relacio molt més oberta amb ells dos.
M'agraden molt els esports i l'esforç físic (he anat al gimnàs tot l'estiu). Un dels esports que m'agrada practicar més és la esgrima, per aixo formo part del club d'esgrima més important de catalunya (www.esgrimasam.org) , entre jo i ells formem un dels millors equips d'esgrima de Catalunya. He conseguit ser primer de Catalunya només un cop i he sigut tercer 2 veguades, cada dia m'intento esforçar més per poder ser el millor!
Les meves aficions són els videojocs i els ordenadors, no em passo gaire temps devant de l'ordenador però tinc una afinitat amb ells i puc fer moltes coses. Una de les coses que m'agrada fer més és ''hackejar'', no de la manera ilegal, sino per treure el màxim profit a les coses (videojocs, consoles, cámares, ordenadors etc.).
M'encanta el beisbol i en soc un gran fan, especialment dels New York Yankees (www.yankees.com), especialment despres de anar veure uns partits aquest estiu!
Part de la meva família és d'America i hi vaig cada estiu i per nadal també, sempre m'ho passo molt bé.


14 setembre 2005

BENVINGUT AL NOU BLOG DEL CRÈDIT DE LITERATURA!


Has entrat al nou blog del crèdit de literatura de l’Escola Isabel de Villena. Hi trobaràs activitats relacionades amb el que fem a la classe i també hi pots publicar coses teves: creacions literàries, fotos interessants i altres coses del teu interès. Passa-t’ho bé!